SANT FRANCESC D’ASSIS, UN SANT PER AL NOSTRE TEMPS.
A la seva tornada a Itàlia, Francesc va encomanar el govern de l’orde al seu vicari, fra Pietro Cattani, mentre que el Papa va encomanar l’orde, que recollia cada cop més adhesions, a la protecció del cardenal Ugolino, el futur summe pontífex Gregori IX. Per la seva part, el Fundador, completament dedicat a la predicació, que duia a terme amb gran èxit, va redactar una Regla, que va ser aprovada més tard pel Papa.
El 1224, a l’eremitori de la Verna, Francesc veu el Crucifix en la forma d’un serafí, i en la trobada amb el serafí crucificat rep els estigmes; així arriba a ser un amb Crist crucificat: un do, per tant, que expressa la seva íntima identificació amb el Senyor.
La mort de Francesc —el seu transitus— es va esdevenir la tarda del 3 d’octubre de 1226 a la “Porziuncola”. Després de beneir els seus fills espirituals va morir, reclinat sobre el terra nu. Dos anys més tard el papa Gregori IX el va inscriure en el catàleg dels sants. Poc temps després, a Assís es va construir una gran basílica en honor seu, que encara avui és meta de nombrosíssims pelegrins, que poden venerar la tomba del sant i gaudir de la visió dels frescos de Giotto, el pintor que va il·lustrar de manera magnífic la vida de Francesc.
S’ha dit que Francesc representa un “alter Christus”, era veritablement una icona viva de Crist. També va ser anomenat el germà de Jesús. De fet, aquest era el seu ideal: ser com Jesús; contemplar el Crist de l’evangeli, estimar-lo intensament, imitar les seves virtuts. En particular, va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior, ensenyant-la també als seus fills espirituals. La primera Benaurança en el Sermó de la muntanya —«Benaurats els pobres en l’esperit: d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3)— va trobar una lluminosa realització en la vida i en les paraules de sant Francesc. Benvolguts amics, els sants són realment els millors intèrprets de la Bíblia; encarnant en la seva vida la paraula de Déu la fan més atractiva que mai, de manera que veritablement parla amb nosaltres. El testimoni de Francesc, que va estimar la pobresa per a seguir Crist amb entrega i llibertat totals, continua sent també per a nosaltres una invitació a conrear la pobresa interior per a créixer en la confiança en Déu, unint així mateix un estil de vida sobri i un despreniment dels béns materials.
De l’amor a Crist neix l’amor envers les persones i també envers totes les criatures de Déu. Aquest és un altre tret característic de l’espiritualitat de Francesc: el sentit de la fraternitat universal i l’amor a la creació, que li va inspirar el cèlebre Càntic de les criatures. És un missatge molt actual.
Benvolguts amics, Francesc va ser un gran sant i un home alegre. La seva senzillesa, la seva humilitat, la seva fe, el seu amor a Crist, la seva bondat amb tot home i tota dona el van fer alegre en qualsevol situació. En efecte, entre la santedat i l’alegria hi ha una relació íntima i indissoluble. Un escriptor francès va dir que en el món només hi ha una tristesa: la de no ser sants, és a dir, no estar a prop de Déu. Mirant el testimoni de sant Francesc, comprenem que el secret de la veritable felicitat és precisament: arribar a ser sants, propers a Déu.
Que la Mare de Déu, a qui Francesc va estimar tendrament, ens obtingui aquest do. Ens encomanem a ella amb les mateixes paraules del “Poverello d’Assís”: «Santa Mare de Déu, no ha nascut en el món entre les dones cap semblant a tu, filla i esclava de l’altíssim Rei summe i Pare celestial, Mare del nostre santíssim Senyor Jesucrist, esposa de l’Esperit Sant: pregueu per nosaltres […] davant el teu santíssim Fill estimat, Senyor i mestre» (Francesc d’Assís, Escrits, 163).
De les catequesis de Benet XVI, el 27 de gener de 2010
